dijous, 26 de maig del 2011

El camí.

Sóc jo. Hui tinc 13 anys i he sortit de casa amb una brusa blanca i la meua bossa marró, la xicoteta, la que em va regalar la iaia Antònia. Vaig a pessejar una estona per relaxar-me.

Fa sol. És un dia preciós i assolellat de primavera. He vist la primera papallona blava de tota la meua vida, ni sabia que existien.

Quasi no hi ha núvols que facen ombra. He de comprar-me unes ulleres de sol quan siga estiu, fa molt de sol.

Al final, passejant, passejant, he arribat a casa dels iaios, dels pares de mon pare, tinc ganes de fer-los una visita, vaig a trucar-los el timbre.

L'edifici està més bonic que mai, m'encanta aquell edifici en primavera. Hi ha nius d'oronetes entre les finestres i les parets properes als balcons.

Les veïnes han decorat ja els balcons. En tots hi ha testos en flors (algunes són de plàstic però són boniques igual).

En apropar-me a la porta veig que està entreoberta. No pensava entrar sense trucar abans però amb la calor que fa... pensant-ho millor així els donaré una sorpresa...

Al pati sempre fa frescoreta, encara que siga estiu, i fa olor a productes de neteja per tot l'edifici. Les portes són de fusta fosca sense massa decoracions. Hi ha moltes, però mai recorde quantes, algunes molt velles, unes altres més modernes.

Puge les escales amb calma, sense pressa però sense pausa... i recorde nadals, reis, dinars, aniversaris, vetlades... tots moments en aquella casa, pujant corrents les escales per abraçar a qui m'obrira la porta a la qual em dirigia per començar en aquella casa un altre moment que recordaré més tard...

Entre records he arribat al segon pis i em dirigisc a la porta 10. Espera! S'obri? M'esperen?
Sí, la porta s'obri lentament com si fora una pel·li a càmera lenta, i s'aboca... una cara coneguda: la del meu iaio. Riu en veure'm córrer cap a ell. Li abrace i m'abraça, i em saluda amb el seu "Com va xiqueta?"

Li pregunte per la seua salut i per la iaia, i ell em pregunta pel pare, la mare, per la meua germaneta, per el cole...

La iaia no està, ha eixit a comprar, ell estava fent el dinar i... s'interromp i em diu que l'espere on estic. M'ho ha dit amb un somriure divertit, com un xiquet amb boina, camisa beige i pantalons marrons llargs que, per a ser primavera, fa massa calor per a ficar-se.

Torna amb alguna cosa a la mà. Agafa el meu braç ficant la meua mà oberta cap a ell i abans de veure que ha deixat dins em tanca la mà amb alguna cosa a l'interior. És xicotet, puc sentir-ho.
El mire tota estranyada i quan vaig a obrir la mà, ell me la tanca. Em diu que no l'òbriga allí, que ho faça en eixir de l'edifici, i em fa l'ullet amb complicitat. És com un secret.
Somric i faig que sí amb el cap. Em fa un bes al front i m'acomiada diguent-me: "A ta mare li en portava a caixons quan estaves a la seua panxa... Que vaja bé xiqueta".
I jo tota contenta de tornar a veure el meu iaio li faig un bes i baixe de nou les escales embriagades d'olor a lleixiu i de netejacristalls.

En eixir del pati, em gire per pegar una ullada de nou a l'interior i a través del cristall de la porta veig que ara hi ha un ascensor que abans no hi havia, la llum d'allà dins pareix ara més fosca, o més trista... però a mi no m'importa perquè porte un regal a la mà, un regal del meu iaio i estic contenta. Jo només vull allunyar-me de l'edifici per veure què és. I en girar la cantonada del meu camí, quan ja no puc veure l'edifici amb les seues flors de plàstic, òbric la meua mà i em trobe amb una maduixeta roja, rogíssima, però xicoteta. Curiosament me'n recorde de què porte alguna cosa a la bossa i em fique a buscar-la. He tret una caixeta lila amb un llaç platejat, l'òbric i fique dins la maduixeta. Ho fique dins la bossa desitjant que no es faça mai roïna, i amb un somriure continue caminant mentre note que m'envole i torne a la classe de valencià, on quasi m'he quedat adormida, amb els meus companys i amb el record del meu iaio.

      
 C.

dimarts, 24 de maig del 2011

MANIFEST GROC

MANIFEST GROC. Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà

Del present manifest hem eliminat tota cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l'actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: "La Nova Revista". La violenta hostilitat, per contra, situa netament les valors o les posicions i crea un estat d'esperit higiènic:

HEM ELIMINAT tota argumentació
HEM ELIMINAT tota literatura
HEM ELIMINAT tota lírica
HEM ELIMINAT tota filosofia a favor de les nostres idees

Existeix una enorme bibliografia i tot l'esforç dels artistes d'avui per a suplir això.

ENS LIMITEM a la més objectiva enumeració dels fets
ENS LIMITEM a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.
PREVENIM de la infecció als encara no contagiats.
Afer d'estricta asèpsia espiritual.
SABEM que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.
EL MAQUINISME ha revolucionat el món
EL MAQUINISME -antítesi circumstancialment indispensable futurisme- ha verificat el canvi més profunt que ha conegut la humanitat.
UNA MULTITUD anònima -anti-artística- col·labora amb el seu esforç quotidià a l'afirmació de la nova època, tot vivint d'acord amb el seu temps

UN ESTAT D'ESPERIT POST-MAQUINISTA HA ESTAT FORMAT
ELS ARTISTES d'avui han creat un art nou d'acord amb aquest estat d'esperit. D'acord amb llur època.
ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA


PASTURANT IDÍL·LICAMENT
LA CULTURA actual de Catalunya és inservible per a l'alegria de la nostra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador.

PREGUNTEM
ALS INTEL·LECTUALS CATALANS
- De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques.
AFIRMEM que els sportmen estan més aprop de l'esperit de Grècia que els nostres intel·lectuals.
AFEGIREM
que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és apte per a sentir l'art d'avui i la poesia d'avui, que no els intel·lectuals, miops i carregts d'una preparació negativa..
PER NOSALTRES Grècia es continua en l'acabat numèric d'un motor d'avió, en el teixit antiartístic d'anònima manufactura anglesa destinat al golf, en el nu, en el músic-hall americà.
ANOTEM que el teatre ha deixat d'existir per uns quants i gairebé per a tothom
ANOTEM que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia entre nosaltres, acostumen a ésser sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims.
PER CONTRA nous fets d'intensa alegria i jovialitat reclamen l'atenció dels joves d'avui.
HI HA el cinema
HI HA l'estadi, la boxa, el rugby, el tennis i els mil esports
HI HA la música popular d'avui: el jazz i la dansa actual
HI HA el saló de l'automòbil i de l'aeronàutica
HI HA els jocs i les platges
HI HA els concursos de bellesa a l'aire lliure
HI HA la desfilada de maniquins
HI HA el nu sota l'electricitat en el music-hall
HI HA la música moderna
HI HA l'autòdrom
HI HA les exposicions d'art dels artistes moderns
HI HA encara, una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics
HI HA una arquitectura d'avui
HI HA útils, objectes, mobles d'època actual
HI HA la literatura moderna
HI HA els poetes moderns
HI HA el teatre modern
HI HA el gramòfon, que és una petita màquina
HI HA l'aparell de fotografiar, que és una altre petita màquina
HI HA diaris de rapidíssima i vastíssima informació
HI HA enciclopèdies d'una erudició extraordinària
HI HA la ciència en una gran activitat
HI HA la crítica, documentada i orientadora
HI HA etc., etc., etc.,
HI HA finalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret

DENUNCIEM la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà
DENUNCIEM la sensibleria malaltissa servida per l'Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals. (Pensem en l'optimisme del cor dels "Revellers" americans)
DENUNCIEM la manca absoluta de joventut dels nostres joves
DENUNCIEM la manca absoluta de decisió i d'audàcia
DENUNCIEM la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul
DENUNCIEM el soporisme de l'ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l'art
DENUNCIEM l'absoluta indocumentació dels crítics respecte l'art d'avui i l'art d'ahir
DENUNCIEM els joves que pretenen repetir l'antiga pintura
DENUNCIEM els joves que pretenen imitar l'antiga literatura
DENUNCIEM l'arquitectura d'estil
DENUNCIEM l'art decoratiu que no sigui l'estandaritzat
DENUNCIEM els pintors d'arbres torts
DENUNCIEM la poesia catalana actual, feta dels més rebregats tòpics maragallians
DENUNCIEM les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: "Jordi" (Per a l'alegria i la comprensió dels nois, res més adequat que Rousseau, Picasso, Chagall...)
DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: "Rosó. Rosó..."
DENUNCIEM la psicologia dels nois que canten: "Rosó. Rosó..."

FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES D'AVUI, dins les més diverses tendències i categories

PICASSO, GRIS. AZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHTZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC, ETC.