dijous, 26 de maig de 2011

El camí.

Sóc jo. Hui tinc 13 anys i he sortit de casa amb una brusa blanca i la meua bossa marró, la xicoteta, la que em va regalar la iaia Antònia. Vaig a pessejar una estona per relaxar-me.

Fa sol. És un dia preciós i assolellat de primavera. He vist la primera papallona blava de tota la meua vida, ni sabia que existien.

Quasi no hi ha núvols que facen ombra. He de comprar-me unes ulleres de sol quan siga estiu, fa molt de sol.

Al final, passejant, passejant, he arribat a casa dels iaios, dels pares de mon pare, tinc ganes de fer-los una visita, vaig a trucar-los el timbre.

L'edifici està més bonic que mai, m'encanta aquell edifici en primavera. Hi ha nius d'oronetes entre les finestres i les parets properes als balcons.

Les veïnes han decorat ja els balcons. En tots hi ha testos en flors (algunes són de plàstic però són boniques igual).

En apropar-me a la porta veig que està entreoberta. No pensava entrar sense trucar abans però amb la calor que fa... pensant-ho millor així els donaré una sorpresa...

Al pati sempre fa frescoreta, encara que siga estiu, i fa olor a productes de neteja per tot l'edifici. Les portes són de fusta fosca sense massa decoracions. Hi ha moltes, però mai recorde quantes, algunes molt velles, unes altres més modernes.

Puge les escales amb calma, sense pressa però sense pausa... i recorde nadals, reis, dinars, aniversaris, vetlades... tots moments en aquella casa, pujant corrents les escales per abraçar a qui m'obrira la porta a la qual em dirigia per començar en aquella casa un altre moment que recordaré més tard...

Entre records he arribat al segon pis i em dirigisc a la porta 10. Espera! S'obri? M'esperen?
Sí, la porta s'obri lentament com si fora una pel·li a càmera lenta, i s'aboca... una cara coneguda: la del meu iaio. Riu en veure'm córrer cap a ell. Li abrace i m'abraça, i em saluda amb el seu "Com va xiqueta?"

Li pregunte per la seua salut i per la iaia, i ell em pregunta pel pare, la mare, per la meua germaneta, per el cole...

La iaia no està, ha eixit a comprar, ell estava fent el dinar i... s'interromp i em diu que l'espere on estic. M'ho ha dit amb un somriure divertit, com un xiquet amb boina, camisa beige i pantalons marrons llargs que, per a ser primavera, fa massa calor per a ficar-se.

Torna amb alguna cosa a la mà. Agafa el meu braç ficant la meua mà oberta cap a ell i abans de veure que ha deixat dins em tanca la mà amb alguna cosa a l'interior. És xicotet, puc sentir-ho.
El mire tota estranyada i quan vaig a obrir la mà, ell me la tanca. Em diu que no l'òbriga allí, que ho faça en eixir de l'edifici, i em fa l'ullet amb complicitat. És com un secret.
Somric i faig que sí amb el cap. Em fa un bes al front i m'acomiada diguent-me: "A ta mare li en portava a caixons quan estaves a la seua panxa... Que vaja bé xiqueta".
I jo tota contenta de tornar a veure el meu iaio li faig un bes i baixe de nou les escales embriagades d'olor a lleixiu i de netejacristalls.

En eixir del pati, em gire per pegar una ullada de nou a l'interior i a través del cristall de la porta veig que ara hi ha un ascensor que abans no hi havia, la llum d'allà dins pareix ara més fosca, o més trista... però a mi no m'importa perquè porte un regal a la mà, un regal del meu iaio i estic contenta. Jo només vull allunyar-me de l'edifici per veure què és. I en girar la cantonada del meu camí, quan ja no puc veure l'edifici amb les seues flors de plàstic, òbric la meua mà i em trobe amb una maduixeta roja, rogíssima, però xicoteta. Curiosament me'n recorde de què porte alguna cosa a la bossa i em fique a buscar-la. He tret una caixeta lila amb un llaç platejat, l'òbric i fique dins la maduixeta. Ho fique dins la bossa desitjant que no es faça mai roïna, i amb un somriure continue caminant mentre note que m'envole i torne a la classe de valencià, on quasi m'he quedat adormida, amb els meus companys i amb el record del meu iaio.

      
 C.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada